No tot és economia col·laborativa

En plena expansió de l’economia col·laborativa és difícil diferenciar entre aquelles plataformes que practiquen els principis d’aquest paradigma i aquelles que solament busquen aprofitar-se del sistema, de la popularitat i de la confusió per vendre’s com a economies col·laboratives quan no ho són. Intentarem diferenciar els negocis que sí que practiquen aquest model econòmic dels que no ho fan seguint un llistat de premisses que fan inconfusible a l’economia col·laborativa.

Què és l’economia col·laborativa?

L’economia col·laborativa es basa en “prestar, llogar, comprar o vendre productes en funció de les necessitats i no dels beneficis”. Ja fa alguns anys que  es practica a tot el món, una idea que va néixer com una nova oportunitat per no continuar caminant cap a un model insostenible i una cultura d’“utilitzar i llençar” que provoca que la vida útil dels productes sigui molt curta.

Amb el pas del temps diferents plataformes que basen els seus principis en aquest model econòmic han irromput en el sector amb molta força i les seves pràctiques no agraden a tots. De fet, hi ha multitud d’opinions oposades sobre la forma d’actuar d’algunes d’aquestes plataformes, molts creuen que promouen una nova precarització dels llocs de feina escudant-se precisament en això, en què són economia col·laborativa. Potser la qüestió és que alguns d’aquests negocis es venen com a plataformes d’economia col·laborativa i en realitat no ho són.

Aprenent a diferenciar les plataformes d’economia col·laborativa de les que no ho són

Adigital i Sharing Espanya van publicar l’any 2017 un informe en el qual detallaven les característiques comunes de les plataformes d’economia col·laborativa:

• Funcionen com a intermediàries: Possibiliten l’intercanvi de béns i serveis.
• Pot haver-hi contraprestació econòmica.
• L’intercanvi pot donar-se entre particulars, entre empreses o fins i tot entre particulars i empreses (però han d’originar-ho els particulars).

Alguns exemples d’economia col·laborativa serien plataformes per compartir habitatges entre particulars com “Coachsurfing”, compartir cotxe com “Bla, bla car” o la compravenda de productes de segona mà com “Wallapop”. 

Projectes que no són economia col·laborativa

• Economia sota demanda. Plataformes que faciliten que es formi una relació comercial entre els usuaris. I és que en aquest cas sí que existeix l’ànim de lucre i s’aplica la normativa mercantil per regular l’activitat.
• Economia d’accés. Plataformes en les quals es pot compartir un producte, la propietat del qual és de la mateixa plataforma. És a dir, la companyia posa a disposició dels usuaris un producte que poden compartir diverses persones.

Algunes plataformes que pertanyerien a aquests dos grups i que, per tant, no són economia col·laborativa són Uber, Cabify (transport de viatgers) o Glovo (repartiment de menjar a domicili).

El crowdfunding i el coworking, són economia col·laborativa?

En alguns casos, els límits entre el que és economia col·laborativa del que no ho és estan molt difuminats i és difícil detectar-ho tenint en compte únicament les característiques que hem enumerat anteriorment.

Podem afirmar que també es considera economia col·laborativa el micromecenatge, plataformes online en les quals és possible pujar un projecte, ja sigui artístic, empresarial, de recerca o de qualsevol altre tipus per aconseguir fons per finançar-ho. Fons que s’aconsegueixen mitjançant les donacions de particulars que a canvi rebran, en alguns casos, algun tipus de contraprestació. Per exemple, en el cas d’ajudar per finançar una pel·lícula es poden proporcionar entrades per a l’estrena.

Però si parlem del coworking, en el qual es comparteixen espais de treball entre diferents professionals, en la seva majoria autònoms, en cap cas es pot considerar economia col·laborativa, ja que el lloc ho proporciona un tercer.

Blog » No tot és economia col·laborativa